El seu pare trucava cada dimecres al vespre, entre les vuit i un quart de nou. Durant els últims nou anys s'havien vist poques vegades i des de l'última ja havia passat molt de temps, però el telèfon no havia sonat mai debades a l'estudi d'en Mattia. Durant les llargues pauses entre les paraules rere de tots dos emergia el mateix silenci, res de televisions ni cap ràdio encesa, cap convidat mai que fes dringar els coberts.
En Mattia es podia imaginar la seva mare asseguda que escoltava la trucada sense canviar d'expressió, amb tots dos braços recolzats als braços de la butaca, igual que quan ell i la Michaela feien primària i ella s'asseia per escoltar com recitaven les poesies de memòria i en Mattia sempre se les sabia mentre que la Michaela callava, incapaç de fer res.
Cada dimecres, després de penjar, en Mattia es trobava preguntant-se si la tapisseria de flors taronges de la butaca encara era la mateixa o si l'havien canviat, vella i gastada com ja era aleshores. Es preguntava si els seus pares s'havien fet vells. Segur que s'havien fet vells, ho notava per la veu del seu pare, més lenta i cansada. Ho notava per la seva respiració, que s'havia fet sorollosa al telèfon, cada cop més similar a un panteix.
La seva mare només agafava l'auricular de tant en tant i feia les preguntes de rigor, sempre les mateixes. Fa fred, has sopat, com van les classes. Aquí se sopa a les set, havia explicat en Mattia les primeres vegades. Ara es limitava a dir que sí.
La solitud dels nombres primers, Paolo Giordano
