El juego del ángel I

Un escritor nunca olvida la primera vez que acepta unas monedas o un elogio a cambio de una historia. Nunca olvida la primera vez que siente el dulce veneno de la vanidad en la sagre y cree que, si consigue que nadie descubra su falta de talento, el sueño de la literatura será capaz de poner techo sobre su cabeza, un plato caliente al final del día y lo que más anhela, su nombre impreso en un miserable pedazo de papel que seguramente vivirá más que él. Un escritor está condenado a recordar ese momento, porque para entonces ya está perdido y su alma tiene precio.

El Juego del Ángel, Carlos Ruiz Zafón

I no és això cert? Tots anhelem tenir talent, i que aquest sigui reconegut. Tots ens volem sentir especials, valorats i admirats. Que no donaria un per aconseguir això? Que no donaria jo per ser una gran arquitecte? Té un preu la meva ànima ara?
Crec que a vegades estem tan centrats en el camí per aconseguir el nostre objectiu que no ens plantegem correctament què està passant. Que passa amb nosaltres si no ho aconseguim? Tenim un pla B? Perquè jo no el tinc, penso: Per nassos que ho aconsegueixo! Jo se que serveixo per això! Però i si no és cert? I si simplement m'autoenganyo per no veure la veritat? Per no veure que el que jo pensava que em fa especial no és això?
I si fos així què donaria jo per tenir el talent que suposava?